Boston, the city on the hill

Sí, el temps vola. Sense adonar-me’n he arribat al final del semestre, el que comporta primaverait sounds good!,  exàmens shit! i molts adéus I will miss you!.

Fa unes setmanes vaig tornar a travessar la frontera que separa Canadà dels Estats Units, i aquesta vegada va ser per anar a Boston.

Boston és la capital de l’estat de Massachusetts i, a diferència del que jo pensava, és una vil·la petita, de tant sols poc més de mig milió d’habitants. El per què de la seva fama es troba cap al segle XVII, quan colons anglesos arribaren a la seva riba i batejaren el territori com la Nova Anglaterra. Fou a Boston on començà el moviment independentista dels Estats Units. El 1776 USA legisla la primera constitució de la història i comença a dibuixar-se el perfil del país que és ara: mescla de races, llengües, fites i interessos.

És visita obligada la imponent biblioteca de la ciutat, que es troba just al davant de la Trinity church, i que va ser la primera biblioteca pública de la que es va dotar els Estats Units. 

L’ajuntament de la ciutat, molt més lleig quan el veus in situ que quan mires qualsevol fotografia, va ser catalogat fa uns anys com The ugliest building in the US.

I

I com si d’un atractiu turístic més es tractés, cal fer també ruta pel MIT -Massachusetts Institute of Technology- i pel campus de la universitat amb més renom del món, The Harvard University, que ha creat tot un univers de merchandising, amb desuadores de Ralph Lauren, cadires customitzades i paraigües amb emblema inclosos. 

I si tu, a l'igual que jo, busques sort als exàmens i fortuna a la vida, no pots deixar de tocar la sobada sabata del senyor John Harvard, ja que diuen que porta bona sort. I sabent que Kennedy, Bush o Obama van trepitjar la gespa d'aquest campus i probablement també van tocar la estàtua, no cal debatir la veritat de la llegenda.

L

La Pompeu Fabra té una gran representació d’estudiants a la ciutat, repartits entre els campus del Boston College i el Bentley College. M’era obligat retrobar-me amb la Júlia, que va renunciar a la seva Prom dinner –sopar de gala de la seva universitat- per, a canvi, menjar una autèntica bread bowl a Cheers, restaurant on es gravava la famosa sèrie americana als anys 80. I també era imperatiu veure’m amb la Sílvia Oliveras, que amb la teoria de que la festa no la podíem aturar a les dos, vam acabar la nit tots plegats a casa seva, llençant així una nit  pagada d’hotel.

Potser per la seva zona residencial, potser per lastylish  Hancock Tower, potser per les seves botigues, potser per la tranquil·litat que s’hi respira, potser pels pastissos de la Cheesecake Factory, potser per l’ambient festiu del Quincy Market un diumenge al matí, o potser perquè va ser un curt però intens cap de setmana, però ara entenc perquè alguns anomenen la ciutat comThe Hub; el centre de l’univers.